Un desitjat collar de perles

El metafòric penjoll té dues perles discretes: Colera i Portbou, on hi regna la tranquil·litat. I una joia ben vistosa: Llançà, plena d'oci i cultura. El fil que uneix les tres viles s'anomena ferrocarril.

Parlen de suïcidi. La mort del filòsof alemany Walter Benjamin és plena d'incògnites, però la versió oficial parla d'una sobredosis de morfina. El pensador fugia del nazisme en plena guerra mundial, l'any 1940, i creuà de forma clandestina la frontera cap a Espanya. Va entrar a la boca del llop, a un país gris i asfixiant enfonsat en la postguerra. El seu últim escrit claudicava: "En una situació sense sortida, no tinc cap altre opció que acabar aquí, en un petit poble". El poble era Portbou, que avui recorda el filòsof amb insistència. Benjamin descansa al cementiri, amb unes vistes marines colpidores, i reneix cada vegada que algú visita el monument en la seva memòria, Passatges, de Dani Karavan. El passadís, estret i amb una vuitantena d'esglaons, ens aboca al mar en baixar i ens remunta al cel a la pujada. Angoixa i allibera alhora.

"Hi ha molts jueus d'arreu del món que venen retre homenatge al monument en memòria de Benjamin", comenta al punt d'informació turística Teresa Puig, una dona que transmet en parlar la passió per la seva feina i la seva vila. Ens convida a visitar l'església neogòtica del poble, resseguir el camí que connecta la platja i les cales, i arribar fins el port esportiu, amagat badia endins. Portbou és un racó de tranquil·litat, aliè al turisme sorollós de la resta de la Costa Brava. L'epicentre de la vila és la Rambla amb botigues plenes de clients francesos, però també amb locals que recorden l'estigma del poble: l'abandonada agència de duanes, per exemple, amb un rètol rovellat al capdamunt.

Portbou és un racó de tranquil·litat, aliè al turisme sorollós de la resta de la Costa Brava. La plaça de Colera és plena de vida i encara conserva un frondós plàtan centenari.

El tren cap a Colera espera gairebé buit a l'andana. L'Estació Internacional de Portbou fa reviure la importància que va tenir temps enrere, amb les vies que no s'acaben, el gegantí arc que la cobreix, els grans finestrals de fusta... Però, amb els anys, ha perdut trens i passatgers. Ja a Colera, a peu de via, el viatger es troba amb un curiós indret: l'Art Parc, un conjunt escultòric de formes i colors estridents de principis dels noranta. La vila també destaca per les seves platges, el seu port nàutic, l'ermita romànica de Sant Miquel o la plaça de i Margall. Per comprar el pa o per prendre el vermut, la plaça colerenca és plena de vida i encara conserva un frondós plàtan centenari.

El plàtan, la plaça, la vida, evoquen la plaça major de la veïna Llançà. Decidim apropar-nos-hi. La velocitat del tren ens permet divisar la platja de Garbet, en una badia bella, ideal per perdre-hi un dia d'estiu. I arribem a la plaça major de Llançà, amb l'església de Sant Vicenç, la torre romànica i l'entranyable arbre de la Llibertat. I amb un racó d'art, a la mateixa plaça: el Museu de l'Aquarel·la. És herència d'un llançanenc que va dignificar l'aquarel·la. És herència de Martínez Lozano, un home de caràcter afable i greu alhora, tal com demostren les seves col·leccions exposades al museu. I el port, l'altre cara de Llançà, aplega turistes i veïns per les seves platges i cales, per la seva vida nocturna i pels seus plats de peix i marisc fresc.

Tornem cap a Figueres. Un grup de jubilades torna de la platja. Parlen de les guerres, del franquisme, de la vida: "L'ésser humà no hauria d'existir dins la natura", acabava sentenciant una d'elles. A la vora un grup de turistes amb maletes, aliens a la transcendència de la conversa, fan cara de retorn, de fi de temporada. Cara d'estiu a punt d'acabar.

www.ajcolera.org
www.llanca.net
www.portbou.org

El paradoxal esperit del Cap de Creus

Poderós i vulnerable alhora. Així és com se sent el visitant dels pobles i racons del Cap de Creus. Poderós després de contemplar impressionants paisatges i vulnerable davant d’una natura brusca, indomable, fins i tot, apocalíptica. I enmig, Cadaqués i el Port de la Selva, dues viles encantadores.



Si l’Empordà fos un regnat, el monarca s’hauria instal·lat aquí. Controlaria la lluminosa badia de Roses, la vasta plana empordanesa i l’abrupte cap de Creus. Divisaria les entrades per mar, per aire i per terra. I gaudiria –que d’això els reis també en saben– d’unes vistes excepcionals. El rei de l’Empordà s’hauria instal·lat a les restes del castell de San Salvador. Des d’aquí dalt, quan el dia és clar i lluminós, el visitant se sent poderós davant de tanta bellesa. I alhora vulnerable davant de tanta natura viva i brava. És l’essència del Cap de Creus, que fred, no hi deixa ningú.

I l’essència enganxa. Deia l’il·lustre Josep Maria de Segarra que des del bon dia que visità Cadaqués i el Port de la Selva, es va convertir en un addicte irrefrenable de la Costa Brava. De ben segur que Segarra es passejà per Sant Pere de Rodes, al capdamunt del Port de la Selva. El monestir romànic seria una visita obligada pels ciutadans del regne de l’Empordà: pel seu enorme valor estètic, pel seu innegable valor paisatgístic i pel seu incalculable valor històric. A més, aquests dies d’estiu i fins el 24 d’agost, Sant Pere impregna els seus murs de pedra de simfonies clàssiques, amb el vuitè Festival de Música, una excel·lent ocasió per tornar a visitar el monestir.

El poble, el Port de la Selva, també té el seu encant amb els carrers estrets i de pedra, amb algunes galeries d’art i amb el port que combina tradició i modernitat. A l’Oficina de Turisme ens conviden a passejar-nos sense rumb per aquests carrerons, encara que també ens proposen altres plans. Per exemple, apuntar-nos a les visites guiades de l’ermita de Sant Baldiri de Taballera, un edifici religiós amagat entre la flora del parc natural i que ara és en restauració. O acostar-nos a la veïna Selva de Mar, refugi interior amb restaurants, fondes i portals dignes de pintar. O acostar-nos a les cales del litoral selvatà, amb aquell indomable caràcter del Cap de Creus.

Els carrers plens de postals en tres dimensions, d’actives galeries d’art i de botigues amb encant. És Cadaqués.

Per tot el món coneixerien el regne empordanès. Gràcies, per exemple, a Cadaqués, musa d’escriptors i artistes de projecció internacional, i de bohemis, i de la gauche-divine, i de les famílies adinerades barcelonines... És aquí, en un dels carrers empedrats i escarpats de la vila, que topem amb el Museu de Cadaqués. Potser la mostra recorda aquella vila de pescadors amb accent salat, aïllada del món com si fos una illa i a set hores de Figueres en tartana. Però no. Les tres plantes del Museu de Cadaqués acullen aquests dies Dalí/Sabater, reciprocitats, una curiosa mostra que recrea la relació de l’entramuntanat artista amb seu amic i fotògraf Enrique Sabater. “El fons del museu no està exposat sinó que rebem dues mostres temporals per any”, argumenta la Rosina, a la recepció.



I més enllà dels carrers plens de postals en tres dimensions, d’actives galeries d’art i de botigues amb encant, Port Lligat crida els visitants. Cala de somni i antic refugi de pescadors, Port Lligat respira aires dalinians avui dia. La Casa-Museu és una ocasió immillorable per entrar a la intimitat del geni figuerenc i contemplar un mirall del seu dormitori , que diuen que li permetia ser el primer habitant de la Península en veure sortir el sol. S’hi reflectien els rajos de l’extrem més oriental del Cap de Creus, un racó feréstec, indòmit i llunàtic presidit pel far. Un lloc des d’on els ciutadans del regne de l’Empordà es sentirien orgullosos de ser empordanesos.

Publicat al setmanari Empordà, del 12 d'agost de 2008.