Era la meva primera vegada. Havia sentit parlar d’una marina residencial que es promocionava amb orgull com la major del món. Havia tingut bones referències d’una vila comtal que lluïa una basílica que tothom considera catedral. Havia sabut que al golf de Roses hi havia un parc natural de gran interès. Però mai hi havia estat. I és que avui som francesos, sí, i és la nostra primera visita a Castelló d’Empúries, Empuriabrava i els Aiguamolls de l’Empordà. A primer cop d’ull sembla un poble més d’herència agrària i al principi no irradia bellesa. Però, poc a poc, mentre ens apropem al cor de la vila, creixen els carrers agradables i els edificis peculiars.
A l’Oficina de Turisme parlen francès amb un marcat accent català, però es fan entendre: “Els dos llocs per visitar són la presó i la catedral. La resta són edificis de propietat municipal o privada, que no es poden visitar, només la façana”. I així ho fem. Allà mateix, hi ha la Cúria i la Presó, un edifici medieval segons el fulletó en llengua francesa. Impressionen les claustrofòbiques cambres de la presó, amb rudimentàries il•lustracions dels presos fetes centenars d’anys enrere. I a dalt, en un saló de finestrals gòtics, s’exhibeix aquests dies una exposició. Intueixo que és d’un artista local, crec recordar que Manel Puig i Palmer, i recull diverses instantànies del Castelló més autèntic. A la basílica ens trobem com a casa: la majoria de visitants són compatriotes i, a més, hi ha un assaig pel concert d’aquesta nit, d’una orquestra francesa. La basílica de Santa Maria colpeix. No té ni l’altura ni la verticalitat del nostre gòtic francès, però té una portalada envejable i uns vitralls esplèndids. Passejant també arribem al pont vell sobre la Muga, al rentador i al Rec del Molí, on la trista absència d’aigua deixa el visitant garratibat. I descobrim per casualitat un museu: l’Ecomuseu la Farinera, ideal per entendre millor el passat agrícola de la vila, amb una exposició temporal sobre els molins fariners de la zona, coneguda amb el nom d’Alt Empordà.
Els aiguamolls són un enorme espai per entrar en contacte amb la flora i fauna del país, per observar ocells des de casetes de guaita i per gaudir del paisatge des de les sitges.
El dia segueix amb un fort contrast, Empuriabrava. En ser forasters, no sabem que hi ha un agradable via verda vora el riu que connecta els dos nuclis. Ens sobta la marina residencial: té una extensió enorme, carrers amplíssims, desenes de canals, una gran platja i edificis a primera línia de mar que semblen ruscos per a unes abelles anomenades turistes. “Què podem visitar?”, preguntem a l’edifici d’informació turística. Aquí sembla que no dominen tant el francès: “Els canals”, contesta la noia encongint les espatlles. Ens convida a pujar-nos a un vaixell o a llogar-ne un. La curiositat ens obliga a preguntar què és aquella torre blanca, alta i en espiral. La resposta és desconcertant: “Panoràmic, és panoràmic”. La nostra visita és tan curta com l’espai d’aquest article, però sabem que Empuriabrava té una variada oferta gastronòmica i una excitant vida nocturna.
Última parada: els Aiguamolls de l’Empordà. No me’n sortia per traduir el nom al francès, però la visita ajuda a entendre-ho. És un enorme espai per entrar en contacte amb la flora i fauna del país, per observar ocells des de casetes de guaita i per gaudir del paisatge des de les sitges. Contemplo satisfet l’entorn, tot pensant si és gràcies a la bona actitud dels constructors o a l’aferrissada lluita dels ciutadans de la zona. La jornada ens deixa bon sabor de boca. I com sempre que una visita convenç, cantem la típica cançó: que hem de fer més sortides, que aviam què fem la propera vegada, que avera quan tornem a Castelló. Fixem data: principis de setembre, Terra de Trobadors, un festival que reviu el passat medieval de la vila. Sí, hi tornarem, diem durant el suposat retorn cap a França.
Més informació a www.castello.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario